Les cortines de fum de l’incendi de Sant Roc

Tot va massa ràpid en els temps que corren d’immediatesa informativa. Sense haver pogut digerir encara els fets i mentre les famílies afectades per l’incendi de Sant Roc segueixen de dol, ens trobem ja immersos en una espiral informativa que ha comprat el discurs causa-efecte entre ocupacions i incendis. Com hem arribat fins aquí en tan poc temps?

El popular Xavier García Albiol va encendre l’espurna informativa, vinculant de seguida la permissivitat que, segons el seu parer, va tenir el govern encapçalat per Dolors Sabater (Guanyem Badalona en Comú) amb les ocupacions, fenomen que segons el popular van causar amb el tràgic incendi que va afectar el barri de Sant Roc a Badalona a principis de gener. No va respectar ni tan sols els tres dies de dol oficial per fer campanya electoral a costa del dolor aliè i fins i tot ha gosat querellar-se contra la família del pis on es va originar el foc, el 1r 2a del bloc afectat, acusant-los de ser els culpables dels fets. A alguns, i vull pensar que no som pocs, les seves paraules ens han ferit la sensibilitat.

També resulta decebedor el seguidisme que determinades informacions periodístiques –afortunadament, encara queden honroses excepcions- han fet d’aquesta falsa relació causa-efecte, destinada a criminalitzar les persones més empobrides. A propòsit del tractament mediàtic, també recordar que el Consell de la Informació de Catalunya (CIC) recomana citar la procedència de les persones implicades només si aquesta és rellevant per comprendre els fets. Un cop més, s’ha informat innecessàriament de l’origen romanès de la família del pis incendiat, com si no hi hagués persones que ocupen, majoritàriament per necessitat, de tots els orígens.

Albiol ja havia fixat un marc discursiu classista i racista -en que ha caigut, per cert, de quatre grapes l’actual alcalde de Badalona, Álex Pastor (PSC)- i ara es tractava de buscar les reaccions dels altres partits polítics a les seva paraules. Amb aquest cas, com en tants d’altres, hem entrat en l’espiral del periodisme de declaracions, que oblida el seu deure de qüestionar el marc de debat promogut interessadament pels centres de poder, que, en aquest cas, pretenia ocultar que s’han produït tres morts que s’haurien pogut evitar per la manca de polítiques públiques i la mercantilització dels drets socials bàsics. Així doncs, abans d’assenyalar els “ocupes” com a culpables, alguns farien bé d’assenyalar-se a ells mateixos, no els sembla?

Els recordaré algunes de les seves responsabilitats. D’entrada, recordar-los que el dret a l’habitatge -protegit per la Constitució Espanyola (art.47), l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (art.26) i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals de Nacions Unides (art. 11) subscrit per l’Estat espanyol, entre un llarg etcètera de normatives impossibles d’enumerar- implica, no només la mera tinença d’un sostre, sinó també que l’allotjament reuneixi totes les condicions necessàries per viure amb dignitat. Segons l’ONU, les persones veuen garantit aquest dret quan l’habitatge compta amb els subministraments necessaris, la seva tinença és segura, els seus costos són sostenibles per a les famílies i reuneix unes bones condicions d’habitabilitat, que garanteixin la seva seguretat física, entre d’altres factors.

Així doncs, és més que evident que el bloc sinistrat a Sant Roc no reunia la majoria -per no dir cap- d’aquestes condicions. I el que és pitjor, moltes altres finques del mateix barri es troben en condicions similars i, per tant, pateixen grans riscos de seguretat.

Per entendre l’actual situació de Sant Roc, ens hem de remuntar a mitjans del segle passat, quan centenars de milers de persones procedents d’arreu de l’Estat van venir a treballar a Catalunya pel seu fort desenvolupament industrial, del qual les nombroses fàbriques de Badalona n’eren una bona mostra. Davant de la manca de planificació de polítiques d’habitatge per acollir les persones nouvingudes, moltes d’elles es van amuntegar en barris de barraques. Però, posteriorment, el règim va promoure el denominat “chabolismo vertical”, és a dir, la construcció de grans blocs d’edificis en barris perifèrics amb condicions deficients d’urbanisme, salubritat o serveis públics, per reallotjar aquestes famílies i fer desaparèixer així el barraquisme. Així va néixer el barri de Sant Roc als anys 60, amb persones procedents de les barraques de Montjuïc o del Somorrostro, juntament amb les damnificades per la riuada de 1962 i les afectades per les expropiacions que es van fer per construir l’autopista.

Amb aquesta herència a les esquenes i un abandonament històric per part de les institucions, Sant Roc segueix presentant encara avui alts índexs de vulnerabilitat social. Específicament del barri de Sant Roc, escassegen dades estadístiques específiques i actualitzades, perquè ni tan sols s’han recollit de forma sistemàtica dades objectives del territori. Ara bé, segons l’Anuari metropolità de Barcelona 2017 de l’IERMB, els barris que envolten el riu Besòs, entre ells Sant Roc, són dels que concentren majors índexs de vulnerabilitat de tota l’àrea metropolitana.

En aquesta situació, la majoria de famílies no poden costejar-se o mantenir un pis, i més tenint en compte l’encariment del preu de l’habitatge dels darrers anys, que els poders públics haurien de regular amb urgència. Això ha abocat moltes famílies als desnonaments i algunes d’elles a les ocupacions, com a única alternativa per accedir a un sostre on viure. Cal recordar que molts dels pisos buits ocupats, com el del 1r 2a del bloc sinistrat, estan en mans de bancs i que molts d’ells provenen de desnonaments anteriors. El sector financer també hauria d’entomar el mea culpa.

La pobresa, juntament amb l’encariment del preu de l’energia, també expliquen la proliferació dels pisos amb la llum punxada en barris empobrits com Sant Roc. La companyia Endesa recorda que ha obert 1.589 expedients de frau elèctric en aquest barri entre 2017 i 2018. Però haurien de recordar també que el rebut de la llum d’un usuari mitjà s’ha disparat un 85,7% en 15 anys, segons dades de Facua de 2018.

A la vista de tots aquests factors, i tenint en compte la manca de condicions de seguretat de l’edifici incendiat, l’administració pública hauria d’haver reallotjat els seus inquilins en habitatges en condicions dignes i segures, o bé promoure la rehabilitació dels pisos, si els inquilins no comptaven amb mitjans propis per fer-ho. Però, és clar, ni a Sant Roc ni enlloc del país, hi ha prou habitatges socials (representen menys del 2% del parc immobiliari de Catalunya). Les entitats veïnals de Sant Roc també lamenten la manca d’ajuts socials.

També convé recordar que si s’hagués desplegat amb eficàcia la llei 24/2015 contra l’emergència habitacional i la pobresa energètica, deriva de la ILP impulsada pels moviments socials, res d’això no hagués passat. Els articles referents a pobresa energètica, per evitar talls de llum a persones en situació de vulnerabilitat, mai no han estat impugnats. I la majoria dels que va impugnar el PP al Tribunal Constitucional han estat desbloquejats recentment pel govern del PSOE. Tornen a estar en vigor els articles que obliguen els grans tenidors a reallotjar les persones en risc de desnonament o expropiar temporalment els pisos buits des de fa més de dos anys de grans tenidors per a lloguer social.

Aquests només són alguns exemples dels innumerables incompliments de la normativa que protegeix el dret a l’habitatge. Així, que els poders públics farien bé de reconèixer errors, emprendre mesures per corregir-los i evitar que cap desgràcia torni a succeir en el futur. I els mitjans de comunicació no haurien d’oblidar que la seva principal funció és fiscalitzar el poder i no convertir-se en còmplices d’aquells que volen criminalitzar els més dèbils per eludir les seves pròpies responsabilitats.

Aquest article va ser publicat per l’Independent de Badalona el 24 de gener de 2019

Llums i ombres en la batalla per aconseguir més habitatge social a Catalunya

El Parlament va aprovar l’any 2007 la llei que havia d’aconseguir que el 15% dels habitatges de Catalunya fossin socials, assequibles. Però estem molt lluny d’aquest objectiu. Més de deu anys després, analitzem les múltiples causes que fan que l’habitatge sigui el primer problema per a la major part de la ciutadania i per què són tan difícils els combats com els que s’estan lliurant amb especial intensitat a la ciutat de Barcelona.

Si bé la Generalitat de Catalunya ha impulsat normatives i ajuts per a les persones en risc de desnonament en el context de crisi econòmica, ja fa massa temps que ha descuidat la planificació a mitjà i llarg termini de les polítiques d’habitatge. Polítiques imprescindibles per fer créixer l’habitatge social, que tan sols representa un percentatge ínfim del 2% del parc immobiliari.

Les administracions públiques que han assumit en molts casos un major esforç en polítiques d’habitatge són els ajuntaments, més propers als problemes quotidians de la ciutadania. Però el món local segueix demandant un major suport del govern català per fer front al repte de l’habitatge.

Les demandes que han traslladat alguns ajuntaments a la Generalitat en aquesta matèria han desencadenat diverses polèmiques darrerament, especialment a Barcelona, la ciutat amb els lloguers més cars de tot l’Estat i on l’habitatge ja és la principal preocupació de la ciutadania segons la darrera enquesta de serveis municipals.

Un dels darrers desacords es va produir a finals de novembre, quan la Generalitat va notificar l’Ajuntament que reduiria en 2,9 milions la seva aportació al Consorci de l’Habitatge de Barcelona, un terç dels 9,1 milions que s’havia compromès a invertir. Finalment, després del malestar expressat per l’Ajuntament, la Generalitat ha rectificat, excloent l’habitatge de les inversions afectades pels seus ajustaments pressupostaris.

Aquest canvi de postura de la Generalitat de Catalunya mostra que el govern català és sensible a les demandes socials i del món local al voltant de l’habitatge, tot i que sovint són d’altres actors els que prenen la iniciativa política en aquesta matèria. Bona mostra d’això és la Llei 24/2015 de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica, que neix d’una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) dels moviments socials i que es va aprovar per unanimitat el Parlament de Catalunya el juliol de 2015. Aquesta llei, però, va ser recorreguda al Constitucional pel govern estatal del PP.

Un altre exemple és la decisió de l’Ajuntament de Barcelona de destinar el 30% de promocions immobiliàries privades a lloguer social, a la qual la Generalitat acaba de donar llum verda després de diverses reticències, i que també havien defensat les organitzacions socials.

La Generalitat també ha tirat endavant mesures de xoc i d’emergència davant de la forta onada de desnonaments que ha afectat Catalunya, que han arribat a 95.000 entre 2008 i 2017, segons el Consell General del Poder Judicial. Així, per exemple, el govern català ha augmentat els ajuts al pagament del lloguer en més del doble entre 2014 i 2017, passant de 49 a 112 milions d’euros, segons l’Informe sobre el sector de l’habitatge de Catalunya de 2017.

Endarreriment històric de les reformes en habitatge

Les mesures de xoc no poden fer oblidar les necessàries reformes estructurals que el país necessita, si algun dia vol acabar amb el seu greu dèficit d’habitatge social. El moment de fer el salt, passant de les mesures d’emergència i curt-terministes a les polítiques estructurals, que requereixen planificació i visió a mitjà i llarg termini, s’està dilatant massa en el temps, tot i que el full de ruta a seguir ja es va traçar l’any 2007, amb una llei que va ser innovadora i pionera arreu de l’Estat, però que des d’aleshores ha restat en l’oblit.

Una de les principals mesures de la Llei del Dret a l’Habitatge de Catalunya de 2007 (LDHC) era ampliar l’habitatge social a Catalunya, de manera que en 20 anys -és a dir el 2027- representés un 15% del total del parc immobiliari de Catalunya. Això suposaria comptar amb 440.000 habitatges socials arreu del país (sobre un parc de 2,99 milions d’habitatges). Per complir aquest horitzó, es marcaven objectius quinquennals, que afectaven tots els municipis catalans de més de 3.000 habitants.

Però la capacitat de fer créixer el parc públic de lloguer social de la Generalitat encara queda lluny de les previsions marcades per la Llei de 2007. Segons l’informe “Un parc d’habitatges de lloguer social. Una assignatura pendent a Catalunya” de la Taula del Tercer Sector, l’any 2014 Catalunya disposava de 210.000 habitatges socials, públics i assequibles –incloent també els habitatges privats de renda antiga o de zones amb preus moderats. Així doncs, fent una estimació de mínims, faltaven 230.000 habitatges socials i assequibles per assolir els 440.000 que marca com a horitzó per al 2027 la LDHC. Dit d’una altra manera, Catalunya hauria d’ampliar els habitatges socials com a mínim a raó de 12.692 a l’any entre 2014 i 2027.

La realitat és ben diferent. El govern català va acabar l’any 2017 amb tan sols 1.358 pisos de protecció oficial, segons el darrer Informe sobre el sector de l’habitatge de Catalunya. És cert que aquesta no és l’única via per fer créixer el parc d’habitatge social i públic. La Generalitat també va aconseguir 620 habitatges públics més, exercint el seu dret de tanteig i retracte (o de compra preferent sobre pisos procedents d’execucions hipotecàries), 2.545 a través dels seus convenis amb entitats financeres per a la cessió d’habitatges buits, o 1.415 a través de la Xarxa de Mediació per al Lloguer Social (XMLLS), que ofereix serveis de mediació entre possibles llogaters i propietaris d’habitatges buits. A més, va concedir ajuts per valor d’11,6 milions d’euros per rehabilitar 3.223 habitatges. Però, així i tot, està lluny d’aconseguir els objectius que es van traçar a la llei de 2007.

Per què aquest incompliment del full de ruta marcat ara fa més de 10 anys? Sens dubte, el context de crisi econòmica n’és una causa, però no pas l’única. Cal recordar que la LDHC va ser retallada posteriorment per la denominada “Llei Òmnibus” de 2011, sota el govern d’Artur Mas (CiU). Aquesta reforma va limitar les reserves de sòl per a habitatge de protecció oficial, va desactivar l’expropiació temporal d’habitatges buits o va eliminar la incompatibilitat d’un segon pis per a les persones que en tenen un de protegit, entre altres aspectes.

Tot i aquesta retallada, l’objectiu d’ampliar l’habitatge social al 15% continua vigent, però tampoc s’està avançant al ritme adequat per fer-ho possible. Com explica l’estudi “La Llei del dret a l’habitatge de Catalunya: deu anys de vigència. Balanç i futur” (2018) de l’Observatori DESC i de l’Institut de Recerca TransJus de la UB, un dels principals esculls és que més de deu anys després de l’aprovació d’aquesta llei encara no hi ha un reglament general que la desenvolupi, ni un document que planifiqui com anar assolint els objectius marcats.

Aquest document havia de ser el Pla Territorial sectorial d’Habitatge de Catalunya, que segons el redactat de la llei de 2007, s’havia d’aprovar en el termini d’un any des de la seva aprovació. Hi ha hagut dos intents d’aprovar-lo: l’avantprojecte de 2010, que va quedar paralitzat amb el canvi de govern de la Generalitat -del tripartit (PSC, ERC i ICV-EUiA) al govern de CiU-; i l’avantprojecte de 2017, que no es va activar per la convocatòria de les eleccions catalanes del 21 de desembre de 2017. Actualment, la Generalitat ha anunciat la seva voluntat de reprendre aquest projecte i de renovar l’actual Pacte Nacional del Dret a l’Habitatge que també data de l’any 2007. Esperem que, aquest cop sí, arribi a bon port.

La manca de planificació també s’ha vist agreujada pel dèficit d’inversió pública en aquesta matèria per part de la Generalitat de Catalunya. Segons dades d’Idescat, el pressupost de la Generalitat per a habitatge i d’altres actuacions urbanes ha passat dels 506,24 milions de l’any 2011 als 357,62 milions d’euros 2017, si bé des de l’any 2015 ha començat a remuntar.

En aquest sentit, cal recordar que la llei de 2007 contemplava la creació d’un fons de solidaritat per part de la Generalitat que ajudés els municipis a complir les seves obligacions en matèria d’habitatge. La normativa contemplava sancions per als municipis que no mantinguessin els ritmes de creixement d’habitatge social previstos per assolir el 15% i la recaptació s’havia de destinar a polítiques d’habitatge a través d’aquest fons. Tampoc no s’ha arribat a crear.

Noranta ciutats compten amb plans locals d’habitatge

La situació d’excepcionalitat política que viu Catalunya no contribueix a fer avançar drets socials com l’habitatge i és cert que el govern estatal també té part de responsabilitat en aquesta situació, no només per recórrer al Constitucional lleis com la 24/2015 -fins a la retirada parcial del recurs anunciada recentment pel govern del PSOE a petició de la Generalitat per la pressió dels moviments socials-, sinó també per la reducció de la inversió pública en aquesta matèria.

L’Estat espanyol destaca com el país de la UE amb la proporció més baixa de PIB destinat a polítiques d’habitatge, amb un escàs 0,2%, enfront de la mitjana europea del 0,6% i lluny de països més avançats com França (0,9%) o el Regne Unit (1,6%), segons l’esmentat estudi de l’Observatori DESC i la UB.

Ara bé, també els ajuntaments s’han vist afectats per la conjuntura política estatal i molt especialment per normatives com la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LSRAL), que han reduït molt notablement els recursos dels ajuntaments per a polítiques públiques i l’autonomia municipal. Tot i això, en termes generals, els ajuntaments han fet un major esforç que la Generalitat per garantir, dins del seu limitat marge d’actuació, el dret a l’habitatge dels seus veïns i veïnes.

Segurament la proximitat amb els problemes quotidians de la ciutadania, ha fet que ajuntaments, governats per diferents forces polítiques, hagin estat més proactius a l’hora de buscar escletxes normatives a la recerca de solucions.

Cal destacar que fins a 90 ajuntaments de Catalunya s’han dotat d’un Pla Local d’Habitatge per definir els seus objectius i prioritats en aquesta matèria i programar-los en el temps. La mateixa LDHC de 2007 plantejava la creació d’aquesta figura al món local.

L’estudi de l’Observatori DESC i la UB destaca que els Ajuntaments estan ara molt més preparats per protegir el dret a l’habitatge que deu anys enrere, perquè la gran majoria d’ells han creat una àrea dedicada a aquest tema o han enfortit la que ja tenien, a més d’adequar els seus serveis socials o el seu departament d’urbanisme a les necessitats emergents. Segons l’estudi, aquests canvis d’organització interna també han vingut acompanyats d’un esforç econòmic notable per part de la majoria de municipis – si bé encara insuficient.

L’exemple de Barcelona i Terrassa

Alguns ajuntaments també han destacat per impulsar polítiques d’habitatge pioneres arreu de Catalunya i de l’Estat, com en el cas de Barcelona o Terrassa, per citar-ne dos dels principals exemples. En ambdós municipis, es dóna la circumstància que els moviments socials en defensa del dret a l’habitatge són especialment actius i han empès les seves respectives administracions locals en aquesta direcció.

En el cas de Barcelona, cal recordar que és el primer municipi de tot l’Estat on s’obligarà a destinar un 30% de les promocions immobiliàries privades a habitatge social. L’Ajuntament de Barcelona també ha abanderat la lluita contra els pisos turístics il·legals i ha aconseguit tancar-ne 2.355 entre juliol de 2016 i juliol de 2018.

Segons fonts municipals, el pressupost de l’Ajuntament de Barcelona en polítiques d’habitatge de 2017 va arribar als 160 milions d’euros, que representa el 90% de la inversió de totes les administracions públiques en habitatge a Barcelona. Així ho indica el balanç de l’any 2017 del Pla pel Dret a l’Habitatge 2016 – 2025 del consistori. Només durant el primer any d’execució del pla, entre 2016 i 2017, ha augmentat en més del doble el pressupost municipal d’habitatge passant de 70 a 160 milions d’euros -sobre un pressupost amb una despesa total de 2.672 milions d’euros.

L’Ajuntament de Terrassa també va ser pioner arreu de l’Estat en interposar multes contra entitats financeres amb pisos buits, que va començar a posar en pràctica al mes de desembre de 2013. Terrassa també va ser el primer municipi de l’Estat a obrir una oficina local d’intermediació hipotecària i d’endeutament per lloguer, juntament amb el Col·legi d’Advocats del municipi. A Terrassa, els pressupostos municipals de 2017 van contemplar una partida de 4.214.178 euros per a habitatge social -sobre un pressupost general consolidat de 207,4 milions d’euros.

És urgent planificar les polítiques d’habitatge

Per molts esforços que facin les administracions locals, no podem oblidar que no tenen ni prou competències ni capacitats per corregir per si soles les mancances del dret a l’habitatge a Catalunya. De l’Estat espanyol, depèn canviar normatives com la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) o la llei hipotecària i del govern de la Generalitat, la coordinació i la planificació de les polítiques d’habitatge a Catalunya.

El que és del tot incomprensible és que les polítiques d’habitatge no s’hagin planificat fins ara i es continuï tractant l’habitatge com un dret de segona. Ens resultaria acceptable quedar-nos sense places públiques a les escoles o sense atenció pública als hospitals per manca de planificació? Doncs, és exactament el que passa amb el dret a l’habitatge: no tothom que necessita un habitatge social i públic hi té accés i està molt lluny de convertir-se en un dret universal, perquè està subjecte a les lleis del mercat. La llei catalana de 2007 aspirava a construir un nou i autèntic sistema d’atenció a la ciutadania en matèria d’habitatge. Tant de bo, aquest propòsit es tregui al més aviat possible del calaix per començar a caminar en aquesta direcció.

Article publicat per Catalunya Plural el 13 de desembre de 2018

Els drets a l’habitatge que estan en joc amb els pressupostos

L’acord de pressupostos de PSOE i Podemos, presentat el passat 11 d’octubre, aporta importants novetats pel que fa al dret a l’habitatge. La primera conclusió és que incorpora propostes positives, tot i que tenen molt marge per poder ser ampliades en futures reformes. Aquestes millores podrien venir, en el pla més immediat, amb les propostes de la Llei d’Habitatge de la PAH, recentment admesa a tràmit pel Congrés. Potser algunes reaccions exagerades en contra del pacte persegueixen, realment, guanyar la batalla de les idees i que s’instal·li la percepció que aquestes reformes són un canvi de tall radical, quan en realitat són tot just un canvi de tendència.

Un dels principals objectius de l’acord és frenar la bombolla del lloguer. Com que els bancs van començar a restringir l’accés al crèdit hipotecari a partir de l’esclat de la crisi econòmica i financera de 2008, la població va optar en major mesura pel lloguer, fins aleshores una opció minoritària a Espanya, que tenia una forta cultura de la propietat. En aquest context, es va aprovar l’any 2013 la reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU), que reduïa el període mínim dels contractes de 5 a 3 anys, passats els quals el propietari podia incrementar-ne el preu sense restriccions. Si a això hi afegim l’auge dels lloguers turístics que s’ha produït els darrers anys en grans ciutats com Barcelona o Madrid, podem entendre com hem passat de la bombolla hipotecària a la del lloguer.

La bombolla dels lloguers ha permès al sector immobiliari reciclar-se per continuar-se enriquint després de la crisi financera i hipotecària de 2008, que hauria pogut fer trontollar les bases del desenvolupament immobiliari a Espanya, gestat durant la darrera etapa del franquisme. Aquest, estava caracteritzat per les polítiques de liberalització del sòl per a la construcció de pisos en règim lliure, en detriment de l’habitatge social; l’especulació immobiliària; i la facilitat d’accés al crèdit hipotecari, tot i que això va venir acompanyat de clàsules abusives en molts contractes reiteradament qüestionades per la justícia europea.

A continuació, valorem en quina mesura l’acord de pressupostos de PSOE i Podemos reverteix les bases sobre les quals s’assenta aquest model.

S’incrementa el lloguer social en detriment de l’habitatge de règim lliure?

L’acord preveu incrementar en 20.000 el nombre de pisos de lloguer a preus assequibles en 4 anys i incrementar progressivament el pressupost estatal d’habitatge fins que representi entre un 1 i un 1,5% del PIB (el 2021, s’arribaria a uns 1.000 milions anuals). També planteja un nou Pla Estatal d’Habitatge, amb què es facilitaria finançament a les administracions públiques per exercir el seu dret de compra preferent sobre habitatges en venda per destinar-los al parc públic.

Però, en opinió dels moviment socials, calen mesures més agosarades, per equiparar-nos cada vegada més als veïns europeus.

Cal tenir en compte que el percentatge d’habitatge social a Espanya és ínfim -inferior al 2%- si el comparem amb el 32% d’Holanda o el 23% d’Àustria, segons el web Housing Europe. També reclamen que tots els pisos socials siguin de lloguer, ja que a l’estat espanyol els habitatges de protecció oficial de propietat es poden vendre passat un període d’entre 25 i 30 anys. L’acord dels dos partits també aposta per destinar els habitatges socials únicament al lloguer, però ho supedita a una normativa a desenvolupar a partir de 2019.

D’altra banda, l’acord planteja elaborar un pla d’actuació amb la SAREB, el denominat “banc dolent” que gestiona els actius més tòxics de les entitats bancàries rescatades amb diner públic, molts d’ells immobiliaris. El pla d’actuació preveu promoure els convenis de la SAREB amb Comunitats Autònomes i Ajuntaments per destinar aquests immobles a lloguer social, una mesura que els moviments socials troben insuficient. Ells proposen destinar el 100% dels habitatges de la SAREB a lloguer social i que entitats com Bankia- rescatada amb més de 22.000 milions d’euros de diner públic- no puguin comercialitzar amb el seu sòl i immobles i els destinin a augmentar el parc públic d’habitatge.

Es posaran els habitatges buits al servei del lloguer social?

Espanya ha heretat de l’època del boom immobiliari, en què es va construir molt per sobre de les necessitats reals de la població, un parc públic de 3,44 milions d’habitatges buits (INE, 2011). A això s’hi afegeix el gran nombre d’habitatges buits en mans del sector financer, procedents de desnonaments. Davant d’aquest escenari, l’acord planteja definir un marc legal que defineixi què es considera un habitatge buit i un gran tenidor d’habitatge i dotar ajuntaments i comunitats autònomes de més eines per a la seva detecció.

Els moviments socials adverteixen de la manca de concreció respecte a les sancions que s’aplicaran sobre els grans tenidors amb habitatges buits o les expropiacions temporals d’aquests habitatges per a ús social. Tot i que aquesta mesura no figuri pròpiament en el pacte, cal tenir en compte que l’executiu del PSOE, la setmana passada, va retirar parcialment el recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei 24/2015 per fer front a l’emergència habitacional, derivada de la ILP presentada al Parlament de Catalunya pels moviments socials. Entre els articles que s’han desbloquejat, estan l’expropiació temporal d’habitatges buits durant un mínim de 2 anys en mans de grans tenidors.

Reverteix l’increment dels preus dels lloguers?

El pacte es podria resumir com una derogació de la reforma de la LAU de 2013 per retornar a la LAU de 1994. De ser aprovat, implicaria el retorn als contractes de lloguer d’un mínim de 5 anys per a les persones particulars i d’un mínim de 7 anys per a persones jurídiques, amb pròrrogues d’almenys 3 anys en ambdós casos.

Ambdós partits també plantegen que els ajuntaments o les comunitats autònomes puguin crear un índex de preus de lloguer de referència, amb què regular i limitar les pujades abusives en els àmbits territorials prèviament declarats com a “zona urbana de mercat tensionat”. El Sindicat de Llogateres qüestiona l’efectivitat d’aquesta mesura si la seva aplicació queda a expenses de la voluntat de cada ajuntament i consideren que l’índex no s’hauria de basar en els preus actuals del mercat, sinó en la situació socioeconòmica de la població de cada territori.

Un altre factor clau per combatre l’encariment dels lloguers seria acabar amb els privilegis fiscals de les SOCIMIS, les societats anònimes cotitzades d’inversió immobiliària que tenen com a principal objectiu comprar i promoure béns immobles destinats a l’arrendament, activitat per la qual no pagaven res fins ara en concepte d’impost de societats. En aquest sentit, el pacte planteja aplicar un gravamen del 15% sobre les SOCIMIS, però només sobre els guanys que no siguin repartits en forma dividends entre els seus accionistes. Tenint en compte que les SOCIMIS distribueixen en forma de dividends almenys el 80% dels seus guanys, aquesta mesura tindrà un escàs efecte per desincentivar les seves activitats especulatives.

Milloren els drets de les persones hipotecades?

El text planteja de forma genèrica impulsar una nova normativa que reforci els drets de les persones hipotecades, millori la transparència dels contractes i reforci la coordinació entre els jutjats i els serveis socials de les administracions (s’exigiria un informe obligatori de serveis socials abans d’executar un desnonament, per tal que l’administració pogués garantir una alternativa habitacional a les persones afectades). Ara bé, no es fa cap referència a la dació en pagament retroactiva, l’aplicació de la qual ha estat recomanada a Espanya per les Nacions Unides, a més de ser llargament reclamada per la PAH.

Tampoc no hi ha cap referència als desnonaments en el pacte, tot i que se segueixen produint més de 190 al dia arreu de l’Estat, segons dades del CGPJ del segon trimestre de 2018. Això marca una clara diferència amb la proposta de Llei d’Habitatge de la PAH, que estableix una moratòria de desnonaments d’un any. Una altra proposta de la PAH, seria que s’oferís un lloguer social a les famílies afectades abans d’interposar la demanda per execució hipotecaria. Aquesta mesura també s’aplica a Catalunya amb la recent recuperació de la Llei 24/2015.

A propòsit d’aquest tema, també cal recordar que actualment s’està tramitant la reforma de la llei hipotecària, que ha d’abordar aspectes tan polèmics com les clàusules de venciment anticipat, que fins ara permeten iniciar un desnonament davant d’un sol impagament de quota i sobre les quals Espanya ja ha estat advertida pel Tribunal de Justícia de la UE en diverses ocasions. En opinió dels moviments socials, el PSOE no ha introduït modificacions substancials a la proposta que va fer l’anterior ministre d’Economia, Luis de Guindos, i la seva proposta segueix sense protegir adequadament les persones hipotecades. De seguir com fins ara, aquesta llei podria suposar la reactivació de milers de desnonaments, actualment suspesos o en tramitació.

Es fixa un mínim de sòl per a habitatge social?

Una de les causes del dèficit d’habitatge social és que, fins al moment, la major part del sòl residencial s’ha destinat a immobles de règim lliure. Això ha portat la PAH a incloure a la seva proposta de Llei d’Habitatge una reserva d’entre el 20 i el 30% del sòl residencial per al lloguer públic. Però, en el pacte entre PSOE i Podemos, no es concreta cap percentatge de sòl a reservar per a habitatge social.

Conclusió: un canvi de tendència que encara necessita un llarg camí

Després de l’anàlisi del pacte, podem concloure que les seves propostes estan lluny de capgirar les bases del model d’habitatge a Espanya i, per tant, de considerar-se radicals. El que fan és contrarestar les conseqüències d’una bombolla del lloguer, fins ara desbocada, i ampliar el parc públic de lloguer social, però sense perjudicar en excés els interessos del sector immobiliari i de la banca. La coincidència del debat sobre el pacte amb el recent escàndol del Tribunal Suprem, que ha donat marxa enrere després de dictar una sentència que obligava la banca, enlloc dels clients, a pagar l’impost de gestió de les hipoteques, demostra fins a quin punt la democràcia està limitada pels interessos de la banca.

Més agosarades són algunes de les propostes que afecten el sector energètic que, tot i no formar part del capítol d’habitatge, sí afecten directament aquest dret, que va molt més enllà de la mera tinença d’un sostre i que també requereix de l’accés als subministraments bàsics. A més de plantejar l’elaboració d’una Estratègia Nacional contra la Pobresa Energètica, el pacte obliga les companyies energètiques a demanar l’autorització de serveis socials abans de procedir a qualsevol tall de subministrament. També se’ls exigeix que financin en funció del seu volum de facturació el bonus social elèctric i un nou bonus general, que també inclou els costos del gas. D’altra banda, es proposa que la factura elèctrica tingui més en compte el consum que la potència contractada.

En definitiva, el pacte aporta propostes positives, tot i que presenta un ample marge de millora i no hauria de representar un obstacle per a transformacions més profundes de les bases en què s’assenta el model d’habitatge a Espanya. Caldrà seguir avançant per desfer el camí traçat durant prop de 60 anys pel sector immobiliari, perquè algun dia siguin les persones les que estiguin al centre de les polítiques d’habitatge i no els interessos empresarials.

Article publicat per Catalunya Plural el 5 de novembre de 2018 (actualitzat)

Picar a la porta de pisos ocupats per guanyar vots i no solucionar res

Han passat gairebé 4 anys, però no sembla que Xavier García Albiol hagi evolucionat gaire des del lema “Limpiando Badalona” amb què es va presentar a les eleccions municipals de 2015. Aquesta setmana, ha tornat a irrompre en la política municipal, amb un vídeo en què se’l veu esbroncar uns suposats “okupes” d’un pis del barri de La Salut de Badalona. Dic suposats, perquè, en cap moment, es veu els inquilins de l’habitatge aparèixer en les imatges. No és casual.

La despersonalització de l’altre és una estratègia recurrent del discurs androcèntric, que reflecteix el punt de vista de l’home blanc, poderós i occidental, per tal d’evitar que les persones sentin empatia cap a certs col·lectius socials. Fins ara, Albiol havia utilitzat sovint aquesta estratègia contra les persones migrades, amb un discurs que silencia les causes que les porten a abandonar els seus països d’origen. Ara fa el mateix amb les ocupacions. Per què es produeixen? Això no li importa.

Diversos estudis, entre ells un informe recent de l’Institut Cerdà (2017), considera que l’increment de les ocupacions es deu a la confluència del creixement de la vulnerabilitat social amb la manca de polítiques efectives d’habitatge. Catalunya i l’estat espanyol estan a la cua d’Europa en habitatge social (només representa el 2% del parc total d’habitatges) i, paradoxalment, estan al capdavant en habitatges buits (Espanya acumula un terç de tots els habitatges buits de la UE) segons dades de l’INE. A Badalona, només en mans de grans tenidors d’habitatge, hi ha prop de 1.300 pisos buits, segons fonts municipals.

La majoria d’ocupacions, doncs, es deuen a causes estructurals. Ara bé, això no significa, naturalment, deixar de banda altres casos minoritaris d’ocupacions il·legítimes (màfies il·legals que negocien amb pisos ocupats, ocupacions de domicilis habituals de famílies…) o que puguin generar problemes de convivència. El que cal és arbitrar els mecanismes legals i judicials necessaris per protegir en major mesura les comunitats de veïns enfront de situacions així, no convertir-se en xèrif i fer un porta a porta contra les ocupacions, acció que és absolutament estèril.

Tampoc no podem convertir la minoria en norma, criminalitzant totes les persones que ocupen habitatges, sense distincions. Si els poders públics emprenguessin mesures contra les causes estructurals de la majoria d’ocupacions, aquest fenomen disminuiria. Lluny d’això, el PP ha menystingut propostes com la ILP per la dació en pagament i el lloguer social, debatuda al Congrés l’any 2013, o ha recorregut al Constitucional la Llei contra l’emergència habitacional i la pobresa energètica, aprovada al Parlament de Catalunya el 2015, que, igual que la ILP estatal, estava impulsada pels moviments socials.

Si Albiol i el PP no estan treballant des de les institucions per revertir la manca d’alternatives habitacionals per a les persones en risc d’exclusió, realment volen acabar amb les ocupacions? O el que pretén Albiol és atiar el conflicte entre les persones més humils que conviuen en una mateixa escala de veïns, a canvi de guanyar un grapat de vots? En el vídeo, afirma que vol garantir una “convivència normal” entre veïns i veïnes, però el seu propi discurs incentiva els problemes de convivència. No se li ha acut cap altra manera de fer campanya electoral?

(Publicat per L’Independent de Badalona el divendres 19 d’octubre de 2018)

 

Barcelona marca el rumb per superar el dèficit històric d’habitatge protegit

Catalunya i el conjunt de l’Estat espanyol pateixen un endarreriment històric respecte als països més avançats d’Europa pel que fa a l’oferta d’habitatge social. La decisió de destinar el 30% de la nova construcció a habitatge social, aprovada divendres passat al ple municipal de Barcelona, recorda la necessitat de posar en marxar mesures contundents per revertir aquesta mancança històrica.

Arreu de l’Estat Espanyol, tan sols un 1,5% del total del parc immobiliari està format per habitatges socials, segons un informe de la Fundación Alternativas (2018). És un percentatge ínfim si el comparem amb el 32% d’Holanda o el 23% d’Àustria. Així, les dades de Barcelona també es troben lluny de les d’altres capitals europees.

Per què aquesta diferència tan negativa respecte als països del nostre entorn? L’origen del problema ve de lluny i es troba en la liberalització de sòl per posar-lo a disposició de les promotores privades promoguda durant la Dictadura franquista, concretament durant el seu període de major desenvolupament econòmic, conegut com a “desarrollisme” (1959-1975). Aquesta tendència, no només no es va aturar després de la transició, sinó que es va accelerar cada vegada més, especialment durant el denominat boom immobiliari (1997-2007). El resultat del boom és de sobres conegut: un creixement descontrolat del mercat immobiliari facilitat pels crèdits bancaris a promotors i consumidors, per maximitzar el lucre econòmic. Un model que margina l’habitatge social, perquè dóna menys marge de benefici.

La mesura aprovada pel ple municipal de Barcelona toca ara la línia de flotació d’aquest model. Recorda al sector immobiliari que la seva activitat econòmica incideix sobre un dret social bàsic -el dret a l’habitatge- i que per tant ha de ser regulada.

Una mesura amb referents europeus i internacionals

Barcelona es converteix així en la primera ciutat de Catalunya i d’arreu de l’Estat en implementar una mesura inspirada en referents europeus. Concretament, la proposta de Barcelona reprodueix el model de París, on ha donat molt bons resultats. Entre 2001 i 2018, el percentatge d’habitatge social a la capital francesa s’ha elevat del 13 al 21%, segons va explicar el tinent d’alcalde responsable d’habitatge a París, Ian Brossat, en la Conferència Internacional sobre el Dret a la Ciutat, que va aplegar a Barcelona representants d’institucions i organitzacions socials de diferents països d’Europa el passat 17 de maig.

Davant de la implementació d’aquesta mesura a Barcelona, ja han sorgit veus d’alarma entre el sector immobiliari, preocupat per perdre diners amb les seves inversions. El govern municipal argumenta que seguiran tenint marge de benefici -això sí més reduït-, perquè la normativa s’aplicarà exclusivament sobre aquells que van comprar sòl quan el seu preu encara no s’havia revalorat en excés. Concretament, s’aplicarà sobre els que en van comprar abans de l’1 de juliol de 2016.

També l’experiència de París desmenteix aquest temor. L’Ajuntament compra els pisos a les promotores a un preu taxat -3.800 euros per m²-, de manera que els constructors no perden diners. El model s’ha demostrat viable per a administració i promotors, uns bons resultats que l’han portat a estendre’s a una altra ciutat francesa, Bordeus, fins i tot sota el govern actual de signe conservador. A l’altra costat de l’atlàntic, Nova York també aplica un model similar al que ara es vol importar a Barcelona.

En el cas de la capital catalana, la nova mesura comportarà la creació de 330 pisos protegits l’any, un 30% del miler d’habitatges que es construeixen anualment a la ciutat, segons fonts municipals. Un altra possible conseqüència de la mesura és que dissuadeixi fons d’inversió interessats a comprar grans blocs d’habitatges per reformar-los, revaloritzar-los i destinar-los a usos com el lloguer turístic. Cal tenir en compte que la mesura afectarà tant les noves promocions com les grans rehabilitacions que superin els 600 m². Aquestes noves exigències sobre les promocions privades s’afegeixen al compromís de crear 8.854 habitatges de promoció pública -majoritàriament de lloguer-, establert al Pla del Dret a l’Habitatge de Barcelona (2016-2025).

La mesura aprovada també amplia el dret de tempteig i retracte de l’Ajuntament a tota la ciutat de Barcelona, que li atorga preferència a l’hora de comprar edificis en venda per poder-los destinar a usos socials. Ara, l’interrogant és aclarir quants d’aquests pisos de la reserva del 30% podrà comprar l’Ajuntament de Barcelona, en funció del pressupost disponible.

Si no són comprats per l’Ajuntament, seran venuts o llogats al preu taxat d’habitatge social (136.400 euros de compra i 412 euros al mes de lloguer per un pis de 80 m²) per part de les promotores immobiliàries. En aquest sentit, cal tenir en compte que, en el cas dels habitatges de protecció oficial de compra, els pisos passen al mercat lliure després d’un període que oscil·la entre els 25 i els 30 anys. Passat aquest període, finalitza la protecció dels habitatges, una altra anomalia del model espanyol respecte a la resta d’Europa que també va en contra de la consolidació del parc d’habitatge social.

L’objectiu: acostar-se als estàndards europeus d’habitatge social

Els moviments socials com la PAH consideren que el 100% d’habitatges socials haurien de ser de lloguer i insten l’Ajuntament a exercir el seu dret de compra preferent sobre el màxim nombre de pisos possibles dins de la reserva del 30%. Cal subratllar que són aquests mateixos moviments socials (la PAH, el Sindicat de Llogaters, la FAVB, l’Assemblea de Barris per a un Turisme Sostenible ABTS i l’Observatori DESC) els que han portat aquesta proposta a l’Ajuntament de Barcelona, per tal de marcar un canvi de rumb que permeti accelerar la creació d’habitatge social a Barcelona, fins ara molt lluny de les expectatives marcades per la Llei catalana d’habitatge de 2007.

Segons aquesta normativa, els habitatges públics haurien d’arribar al 15% l’any 2027 -del total d’habitatges de Catalunya- per acostar-se a estàndards europeus. Si s’hagués implementat aquesta normativa al ritme adequat, la PAH calcula que hi hauria 60.403 habitatges socials a Barcelona en aquests moments (un 7,5% del total), però la realitat no s’acosta ni de lluny a aquestes xifres ni a la capital catalana ni a la resta del país.

Mentrestant, els desnonaments no s’aturen i es mantenen a nivells similars als dels anys més durs de la crisi econòmica, amb l’única diferència que ara la majoria són de lloguer i no deguts a execucions hipotecàries. Se’n produeixen 7 al dia a Barcelona i el 85% corresponen a arrendaments, segons dades del Consell General del Poder Judicial corresponents a l’any 2017.

Els preus dels lloguers s’han disparat i, en els últims 5 anys,  han pujat un 30%, segons dades del Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona. La confluència de la Llei d’Arrendaments d’Urbans (LAU) de 2013, que va reduir la durada mínima dels contractes de lloguer de 5 a 3 anys -passats els quals el propietari en pot revaloritzar el preu-,  sumada a d’altres fenòmens com l’increment del turisme, està accelerant la denominada gentrificació. Veïns i veïnes es veuen expulsats dels seus barris i són reemplaçats pel turisme i d’altres sectors amb major capacitat adquisitiva. Les moratòries a l’obertura de nous hotels, allotjaments turístics o establiments de restauració impulsades per l’actual govern municipal tan sols han aconseguit mitigar als efectes d’un fenomen que desborda les seves capacitats.

Una reacció davant d’un balanç agredolç de les polítiques municipals d’habitatge

Les causes de la gentrificació són complexes i depassen els límits de la política municipal, però això no eximeix els ajuntaments de fer tot el que estigui a les seves mans per garantir el dret a l’habitatge als seus veïns i veïnes.  En aquest sentit, els moviments socials havien fet fins ara un balanç agredolç de la gestió municipal en matèria d’habitatge de l’actual govern. Així ho posava de manifest l’informe de la PAH de Barcelona “Valoració dels 2 anys de polítiques públiques d’habitatge de l’Alcaldessa Ada Colau” (juliol de 2017), realitzat a l’equador de l’actual mandat municipal.

Si bé reconeixien alguns avenços per pal·liar l’emergència habitacional -l’increment dels ajuts al lloguer o la creació de la SIPHO (Servei de Mediació en la Pèrdua d’Habitatge i Ocupacions) en serien alguns dels exemples més destacats-, també lamentaven la manca de mesures més agosarades per fer créixer l’habitatge social a Barcelona. L’informe criticava que el govern municipal no hagués aprofitat el seu dret de compra preferent d’immobles en determinades zones de la ciutat per poder destinar-los a lloguer social, ni tampoc la seva capacitat sancionadora sobre els pisos buits de forma injustificada durant més de 2 anys. Ara bé, cal recordar que el juliol de 2017, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya fallava en contra de l’aplicació d’aquestes sancions en considerar que no eren competència municipal, davant d’un recurs interposat per la banca.

Quan legalment s’havia tancat la porta a aquesta via, el ple municipal de Barcelona ha fet seva una altra proposta dels moviments socials per incrementar el parc d’habitatge social, l’exigència del 30% sobre les noves promocions privades. A menys d’un any de finalitzar l’actual mandat municipal, és tota una demostració de força del govern municipal davant del sector privat i dels seus interessos, per retornar l’esperança a les persones que veuen perillar el seu dret a l’habitatge i els moviments socials que les representen.

Segurament, el clima preelectoral que es respira a Barcelona, ha ajudat a configurar la majoria suficient al ple municipal per aprovar aquesta mesura. Els moviments socials no han aconseguit fins ara molts dels seus objectius socials i polítics, però cal reconèixer que sí han estat capaços de generar un estat d’opinió general favorable a les seves reivindicacions, del qual resulta molt difícil desmarcar-se a la major part de forces polítiques, i més encara quan les eleccions són a prop. Totes les forces polítiques, menys PP i C’s, han votat a favor de la mesura del 30%.

Una crida a d’altres institucions públiques davant l’emergència habitacional

Evidentment, té una gran rellevància política que la capital de Catalunya emprengui una mesura d’aquesta envergadura, però això no pot fer perdre de vista que Barcelona forma part d’un ecosistema on cal que canviïn moltes altres peces perquè es produeixin transformacions socials a mig i llarg termini. Seria desitjable que la voluntat política expressada pel ple municipal de Barcelona per aprovar el 30% també es traslladés a d’altres espais institucionals de Catalunya i del conjunt de l’Estat.

D’entrada, es necessita la complicitat de la Generalitat -qui té les competències en matèria d’habitatge- per poder reservar aquest 30% d’habitatge socials en les promocions privades. Si bé la Generalitat s’ha mostrat predisposada a col·laborar, el conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet (PDECAT), ha expressat algunes reticències a aquesta iniciativa, per exemple que, en només afectar la ciutat de Barcelona, podria tenir un efecte perjudicial sobre altres municipis de l’entorn metropolità, on els constructors podrien desplaçar la seva activitat per evitar el 30%. Davant d’això, la PAH no dubta a demanar que s’estengui el 30% a tots els municipis de Catalunya.

Mentrestant, el Congrés dels Diputast ha de debatre properament la proposta de Llei d’Habitatge de la PAH, que es va admetre a tràmit el passat 18 de setembre. La proposta de llei incorpora aspectes clau que podrien fer avançar el dret a l’habitatge arreu de l’Estat, des de l’ampliació del parc públic d’habitatge social fins a la derogació de la LAU i el retorn als contractes de lloguer d’un mínim de 5 anys. També s’aposta per establir un marc regulador dels preus dels lloguers, de manera que les famílies no hagin de destinar a l’habitatge més d’un terç dels seus ingressos, com estipulen els organismes internacionals. La llei també recull altres de les reivindicacions històriques de la PAH, com l’aturada dels desnonaments, la dació en pagament retroactiva i els subministraments garantits per a tota la població.

Esperem que aquesta iniciativa corri millor sort que la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) per la dació en pagament i el lloguer social que es va debatre al Congrés el 2013, de la qual se’n van rebutjar la pràctica totalitat dels continguts. Els veïns i veïnes de les diferents ciutats de Catalunya i d’arreu de l’Estat es mereixen mesures urgents per garantir el dret a l’habitatge.

Article publicat per Catalunya Plural el 9 d’octubre de 2018

Recuperació econòmica o reincidència immobiliària?

Diu l’Institut d’Estudis Catalans que recuperar significa “tornar a tenir, a posseir (alguna cosa que s’havia perdut)”. Fa uns dies, vaig sentir la necessitat de consultar aquesta paraula al diccionari, perquè tenia la sensació que, darrerament, s’estava utilitzant amb massa lleugeresa.

Diuen que ens hem recuperat perquè la taxa d’atur s’ha reduït del 23,78% al 18,75% des de 2015 (EPA), encara que el 13,1% dels treballadors i treballadores espanyols siguin pobres, segons indiquen dades de la pròpia Comissió Europea.

Diuen que ens hem recuperat perquè tornen a créixer els ingressos mitjans per habitant (entre 10.419 i 19.708 euros anuals segons l’INE entre 2015 i 21016), encara que un 47% dels treballadors i treballadores cobrin per sota del mileurisme (enfront del 3,9% de 2007) segons el darrer informe del sindicat de Tècnics d’Hisenda (Gestha).

I sobretot diuen que ens hem recuperat perquè el pilar de la nostra economia, la nostra línia de flotació, el sector immobiliari, que va arribar a representar el 43% del PIB espanyol entre 1997 i 2007, està tornant a créixer. Els mitjans de comunicació no deixen de fer-se ressò d’aquesta gran notícia. Vet aquí alguns exemples:

“El volumen de transacciones de vivienda han aumentado un 15% en el primer trimestre de 2017” (El Mundo, 9 de juny de 2017)

“El precio de la vivienda subió un 7,7 % en el primer trimestre en términos interanuales y un 4,1 % respecto al trimestre anterior, según datos del Colegio de Registradores de España” (Huffington Post, 17 de maig de 2017)

“La compraventa de viviendas se dispara un 20,3% en agosto gracias al mercado de segunda mano” (Antena 3, 4 d’octubre de 2016).

“La rentabilidad de la inversión en vivienda para alquilar crece 0,8 puntos en 2016, hasta el 6,3%” (Expansión, 24 de gener de 2017)

La construcción de viviendas se reactiva y alcanza máximos de cinco años   (ABC, 12 de setembre de 2016)

Volen dir que tot això s’ajusta a la definició del diccionari de la paraula “recuperació”, realment hem tornat a la situació social i econòmica prèvia a l’inici de la crisi? I, si fos així, no els aterra que aquesta “recuperació” depengui excessivament del sector immobiliari?

M’agradaria pensar que hem après alguna cosa dels errors del passat, del que va significar el període del boom immobiliari (1997-2007), quan es van construir a l’Estat espanyol més de 6 milions d’habitatges, més que Alemanya, el Regne Unit i França juntes, molt per sobre de les necessitats d’habitatge de la població, cosa que explica que encara avui hi hagi més de 3,4 milions d’habitatges buits. Una època en què els preus de l’habitatge van pujar un 10% anual i els crèdits hipotecaris van arribar a representar el 69,4% del PIB. Una època que va finalitzar amb l’esclat de la bombolla immobiliària, quan moltes famílies van deixar de poder assumir les seves hipoteques i va començar l’onada de desnonaments, desencadenant la irrupció de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) en defensa del dret a l’habitatge.

De l’esclat del boom immobiliari ja han passat 10 anys. Una dècada que haguéssim pogut aprofitar per promoure altres models de creixement econòmic, per exemple facilitant la requalificació professional de les persones que treballaven al sector de la construcció en àmbits com les energies renovables. Però, és clar, sembla que els més poderosos, les empreses del sector energètic i la seva corretja de transmissió política, no estaven gaire interessats. L’any 2012, el Govern espanyol va suspendre les primes a les instal·lacions d’energies renovables i, des d’aleshores, el sector ha retrocedit a marxes forçades. Espanya havia arribat a ser el segon país amb major instal·lació d’energia fotovoltaica, però el 2016 ja va descendre fins a l’onzena posició, segons el rànquing IRENA. Al Regne Unit, que no es caracteritza precisament per un clima assolellat, es van instal·lar l’any passat 2.063 MW fotovoltaics, mentre que a Espanya només en van ser 55. Sense comentaris!

Doncs bé, com no s’ha generat un altre model de creixement econòmic, el mateix model de sempre torna a treure el cap: el sector immobiliari i el turisme estan en ratxa. Una combinació fatal, que està donant lloc a nous fenòmens que dificulten el dret a l’habitatge. Hem passat de la bombolla hipotecària a la bombolla del lloguer. A Barcelona, actualment, el preu del lloguer està pujant de forma exponencial i ja és un 19,8% més car que l’any 2007, segons un estudi recent del portal Immobiliari Idealista.

Assistim a la denominada gentrificació, o el que és el mateix l’expulsió de la població d’un barri i la seva substitució per sectors socials amb major adquisitiu o per turistes que poden pagar un lloguer més alt per l’habitatge que els residents. Un fenomen que viuen molts barris de Barcelona (Sant Antoni, el Poble Nou, Gràcia, Sants…) i que també s’està traslladant poc a poc a ciutats de la primera o segona corona metropolitanes. Un fenomen davant del qual s’han articulat nous moviments socials de protesta, com el Sindicat de Llogateres, Desllogades… o molts altres: Fem Sant Antoni, Ens Plantem Poblenou, Resistim El Gòtic…

És una altra melodia (és més bombolla del lloguer que hipotecària), però la mateixa música: la consideració prioritària de l’habitatge com a mercaderia i no com a dret social, imprescindible per poder viure amb dignitat, que és el que hauria de ser segons infinitat de normes: la Constitució (art. 47), l’Estatut d’Autonomia (art. 26) els tractats internacionals subscrits per l’Estat espanyol, com ara el Pacte Internacional de Drets Econòmics Socials i Culturals (art. 11) i un llarg etcètera.

Però molt em temo que, mentre l’economia espanyola segueixi pivotant en el sector immobiliari, serà difícil que l’habitatge deixi de ser considerat com a mercaderia…. Per tot plegat, penso que no estem davant d’una recuperació econòmica, sinó davant d’una reincidència immobiliària. Només podrà revertir aquesta situació, com sempre, la pressió ciutadania, l’inconformisme davant del que és injust i insostenible des del punt de vista social i mediambiental. L’esperança és al carrer!