Diu l’Institut d’Estudis Catalans que recuperar significa “tornar a tenir, a posseir (alguna cosa que s’havia perdut)”. Fa uns dies, vaig sentir la necessitat de consultar aquesta paraula al diccionari, perquè tenia la sensació que, darrerament, s’estava utilitzant amb massa lleugeresa.
Diuen que ens hem recuperat perquè la taxa d’atur s’ha reduït del 23,78% al 18,75% des de 2015 (EPA), encara que el 13,1% dels treballadors i treballadores espanyols siguin pobres, segons indiquen dades de la pròpia Comissió Europea.
Diuen que ens hem recuperat perquè tornen a créixer els ingressos mitjans per habitant (entre 10.419 i 19.708 euros anuals segons l’INE entre 2015 i 21016), encara que un 47% dels treballadors i treballadores cobrin per sota del mileurisme (enfront del 3,9% de 2007) segons el darrer informe del sindicat de Tècnics d’Hisenda (Gestha).
I sobretot diuen que ens hem recuperat perquè el pilar de la nostra economia, la nostra línia de flotació, el sector immobiliari, que va arribar a representar el 43% del PIB espanyol entre 1997 i 2007, està tornant a créixer. Els mitjans de comunicació no deixen de fer-se ressò d’aquesta gran notícia. Vet aquí alguns exemples:
“El volumen de transacciones de vivienda han aumentado un 15% en el primer trimestre de 2017” (El Mundo, 9 de juny de 2017)
“El precio de la vivienda subió un 7,7 % en el primer trimestre en términos interanuales y un 4,1 % respecto al trimestre anterior, según datos del Colegio de Registradores de España” (Huffington Post, 17 de maig de 2017)
“La compraventa de viviendas se dispara un 20,3% en agosto gracias al mercado de segunda mano” (Antena 3, 4 d’octubre de 2016).
“La rentabilidad de la inversión en vivienda para alquilar crece 0,8 puntos en 2016, hasta el 6,3%” (Expansión, 24 de gener de 2017)
La construcción de viviendas se reactiva y alcanza máximos de cinco años (ABC, 12 de setembre de 2016)
Volen dir que tot això s’ajusta a la definició del diccionari de la paraula “recuperació”, realment hem tornat a la situació social i econòmica prèvia a l’inici de la crisi? I, si fos així, no els aterra que aquesta “recuperació” depengui excessivament del sector immobiliari?
M’agradaria pensar que hem après alguna cosa dels errors del passat, del que va significar el període del boom immobiliari (1997-2007), quan es van construir a l’Estat espanyol més de 6 milions d’habitatges, més que Alemanya, el Regne Unit i França juntes, molt per sobre de les necessitats d’habitatge de la població, cosa que explica que encara avui hi hagi més de 3,4 milions d’habitatges buits. Una època en què els preus de l’habitatge van pujar un 10% anual i els crèdits hipotecaris van arribar a representar el 69,4% del PIB. Una època que va finalitzar amb l’esclat de la bombolla immobiliària, quan moltes famílies van deixar de poder assumir les seves hipoteques i va començar l’onada de desnonaments, desencadenant la irrupció de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) en defensa del dret a l’habitatge.
De l’esclat del boom immobiliari ja han passat 10 anys. Una dècada que haguéssim pogut aprofitar per promoure altres models de creixement econòmic, per exemple facilitant la requalificació professional de les persones que treballaven al sector de la construcció en àmbits com les energies renovables. Però, és clar, sembla que els més poderosos, les empreses del sector energètic i la seva corretja de transmissió política, no estaven gaire interessats. L’any 2012, el Govern espanyol va suspendre les primes a les instal·lacions d’energies renovables i, des d’aleshores, el sector ha retrocedit a marxes forçades. Espanya havia arribat a ser el segon país amb major instal·lació d’energia fotovoltaica, però el 2016 ja va descendre fins a l’onzena posició, segons el rànquing IRENA. Al Regne Unit, que no es caracteritza precisament per un clima assolellat, es van instal·lar l’any passat 2.063 MW fotovoltaics, mentre que a Espanya només en van ser 55. Sense comentaris!
Doncs bé, com no s’ha generat un altre model de creixement econòmic, el mateix model de sempre torna a treure el cap: el sector immobiliari i el turisme estan en ratxa. Una combinació fatal, que està donant lloc a nous fenòmens que dificulten el dret a l’habitatge. Hem passat de la bombolla hipotecària a la bombolla del lloguer. A Barcelona, actualment, el preu del lloguer està pujant de forma exponencial i ja és un 19,8% més car que l’any 2007, segons un estudi recent del portal Immobiliari Idealista.
Assistim a la denominada gentrificació, o el que és el mateix l’expulsió de la població d’un barri i la seva substitució per sectors socials amb major adquisitiu o per turistes que poden pagar un lloguer més alt per l’habitatge que els residents. Un fenomen que viuen molts barris de Barcelona (Sant Antoni, el Poble Nou, Gràcia, Sants…) i que també s’està traslladant poc a poc a ciutats de la primera o segona corona metropolitanes. Un fenomen davant del qual s’han articulat nous moviments socials de protesta, com el Sindicat de Llogateres, Desllogades… o molts altres: Fem Sant Antoni, Ens Plantem Poblenou, Resistim El Gòtic…
És una altra melodia (és més bombolla del lloguer que hipotecària), però la mateixa música: la consideració prioritària de l’habitatge com a mercaderia i no com a dret social, imprescindible per poder viure amb dignitat, que és el que hauria de ser segons infinitat de normes: la Constitució (art. 47), l’Estatut d’Autonomia (art. 26) els tractats internacionals subscrits per l’Estat espanyol, com ara el Pacte Internacional de Drets Econòmics Socials i Culturals (art. 11) i un llarg etcètera.
Però molt em temo que, mentre l’economia espanyola segueixi pivotant en el sector immobiliari, serà difícil que l’habitatge deixi de ser considerat com a mercaderia…. Per tot plegat, penso que no estem davant d’una recuperació econòmica, sinó davant d’una reincidència immobiliària. Només podrà revertir aquesta situació, com sempre, la pressió ciutadania, l’inconformisme davant del que és injust i insostenible des del punt de vista social i mediambiental. L’esperança és al carrer!
Les claus de casa 