El Parlament va aprovar l’any 2007 la llei que havia d’aconseguir que el 15% dels habitatges de Catalunya fossin socials, assequibles. Però estem molt lluny d’aquest objectiu. Més de deu anys després, analitzem les múltiples causes que fan que l’habitatge sigui el primer problema per a la major part de la ciutadania i per què són tan difícils els combats com els que s’estan lliurant amb especial intensitat a la ciutat de Barcelona.
Si bé la Generalitat de Catalunya ha impulsat normatives i ajuts per a les persones en risc de desnonament en el context de crisi econòmica, ja fa massa temps que ha descuidat la planificació a mitjà i llarg termini de les polítiques d’habitatge. Polítiques imprescindibles per fer créixer l’habitatge social, que tan sols representa un percentatge ínfim del 2% del parc immobiliari.
Les administracions públiques que han assumit en molts casos un major esforç en polítiques d’habitatge són els ajuntaments, més propers als problemes quotidians de la ciutadania. Però el món local segueix demandant un major suport del govern català per fer front al repte de l’habitatge.
Les demandes que han traslladat alguns ajuntaments a la Generalitat en aquesta matèria han desencadenat diverses polèmiques darrerament, especialment a Barcelona, la ciutat amb els lloguers més cars de tot l’Estat i on l’habitatge ja és la principal preocupació de la ciutadania segons la darrera enquesta de serveis municipals.
Un dels darrers desacords es va produir a finals de novembre, quan la Generalitat va notificar l’Ajuntament que reduiria en 2,9 milions la seva aportació al Consorci de l’Habitatge de Barcelona, un terç dels 9,1 milions que s’havia compromès a invertir. Finalment, després del malestar expressat per l’Ajuntament, la Generalitat ha rectificat, excloent l’habitatge de les inversions afectades pels seus ajustaments pressupostaris.
Aquest canvi de postura de la Generalitat de Catalunya mostra que el govern català és sensible a les demandes socials i del món local al voltant de l’habitatge, tot i que sovint són d’altres actors els que prenen la iniciativa política en aquesta matèria. Bona mostra d’això és la Llei 24/2015 de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica, que neix d’una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) dels moviments socials i que es va aprovar per unanimitat el Parlament de Catalunya el juliol de 2015. Aquesta llei, però, va ser recorreguda al Constitucional pel govern estatal del PP.
Un altre exemple és la decisió de l’Ajuntament de Barcelona de destinar el 30% de promocions immobiliàries privades a lloguer social, a la qual la Generalitat acaba de donar llum verda després de diverses reticències, i que també havien defensat les organitzacions socials.
La Generalitat també ha tirat endavant mesures de xoc i d’emergència davant de la forta onada de desnonaments que ha afectat Catalunya, que han arribat a 95.000 entre 2008 i 2017, segons el Consell General del Poder Judicial. Així, per exemple, el govern català ha augmentat els ajuts al pagament del lloguer en més del doble entre 2014 i 2017, passant de 49 a 112 milions d’euros, segons l’Informe sobre el sector de l’habitatge de Catalunya de 2017.
Endarreriment històric de les reformes en habitatge
Les mesures de xoc no poden fer oblidar les necessàries reformes estructurals que el país necessita, si algun dia vol acabar amb el seu greu dèficit d’habitatge social. El moment de fer el salt, passant de les mesures d’emergència i curt-terministes a les polítiques estructurals, que requereixen planificació i visió a mitjà i llarg termini, s’està dilatant massa en el temps, tot i que el full de ruta a seguir ja es va traçar l’any 2007, amb una llei que va ser innovadora i pionera arreu de l’Estat, però que des d’aleshores ha restat en l’oblit.
Una de les principals mesures de la Llei del Dret a l’Habitatge de Catalunya de 2007 (LDHC) era ampliar l’habitatge social a Catalunya, de manera que en 20 anys -és a dir el 2027- representés un 15% del total del parc immobiliari de Catalunya. Això suposaria comptar amb 440.000 habitatges socials arreu del país (sobre un parc de 2,99 milions d’habitatges). Per complir aquest horitzó, es marcaven objectius quinquennals, que afectaven tots els municipis catalans de més de 3.000 habitants.
Però la capacitat de fer créixer el parc públic de lloguer social de la Generalitat encara queda lluny de les previsions marcades per la Llei de 2007. Segons l’informe “Un parc d’habitatges de lloguer social. Una assignatura pendent a Catalunya” de la Taula del Tercer Sector, l’any 2014 Catalunya disposava de 210.000 habitatges socials, públics i assequibles –incloent també els habitatges privats de renda antiga o de zones amb preus moderats. Així doncs, fent una estimació de mínims, faltaven 230.000 habitatges socials i assequibles per assolir els 440.000 que marca com a horitzó per al 2027 la LDHC. Dit d’una altra manera, Catalunya hauria d’ampliar els habitatges socials com a mínim a raó de 12.692 a l’any entre 2014 i 2027.
La realitat és ben diferent. El govern català va acabar l’any 2017 amb tan sols 1.358 pisos de protecció oficial, segons el darrer Informe sobre el sector de l’habitatge de Catalunya. És cert que aquesta no és l’única via per fer créixer el parc d’habitatge social i públic. La Generalitat també va aconseguir 620 habitatges públics més, exercint el seu dret de tanteig i retracte (o de compra preferent sobre pisos procedents d’execucions hipotecàries), 2.545 a través dels seus convenis amb entitats financeres per a la cessió d’habitatges buits, o 1.415 a través de la Xarxa de Mediació per al Lloguer Social (XMLLS), que ofereix serveis de mediació entre possibles llogaters i propietaris d’habitatges buits. A més, va concedir ajuts per valor d’11,6 milions d’euros per rehabilitar 3.223 habitatges. Però, així i tot, està lluny d’aconseguir els objectius que es van traçar a la llei de 2007.
Per què aquest incompliment del full de ruta marcat ara fa més de 10 anys? Sens dubte, el context de crisi econòmica n’és una causa, però no pas l’única. Cal recordar que la LDHC va ser retallada posteriorment per la denominada “Llei Òmnibus” de 2011, sota el govern d’Artur Mas (CiU). Aquesta reforma va limitar les reserves de sòl per a habitatge de protecció oficial, va desactivar l’expropiació temporal d’habitatges buits o va eliminar la incompatibilitat d’un segon pis per a les persones que en tenen un de protegit, entre altres aspectes.
Tot i aquesta retallada, l’objectiu d’ampliar l’habitatge social al 15% continua vigent, però tampoc s’està avançant al ritme adequat per fer-ho possible. Com explica l’estudi “La Llei del dret a l’habitatge de Catalunya: deu anys de vigència. Balanç i futur” (2018) de l’Observatori DESC i de l’Institut de Recerca TransJus de la UB, un dels principals esculls és que més de deu anys després de l’aprovació d’aquesta llei encara no hi ha un reglament general que la desenvolupi, ni un document que planifiqui com anar assolint els objectius marcats.
Aquest document havia de ser el Pla Territorial sectorial d’Habitatge de Catalunya, que segons el redactat de la llei de 2007, s’havia d’aprovar en el termini d’un any des de la seva aprovació. Hi ha hagut dos intents d’aprovar-lo: l’avantprojecte de 2010, que va quedar paralitzat amb el canvi de govern de la Generalitat -del tripartit (PSC, ERC i ICV-EUiA) al govern de CiU-; i l’avantprojecte de 2017, que no es va activar per la convocatòria de les eleccions catalanes del 21 de desembre de 2017. Actualment, la Generalitat ha anunciat la seva voluntat de reprendre aquest projecte i de renovar l’actual Pacte Nacional del Dret a l’Habitatge que també data de l’any 2007. Esperem que, aquest cop sí, arribi a bon port.
La manca de planificació també s’ha vist agreujada pel dèficit d’inversió pública en aquesta matèria per part de la Generalitat de Catalunya. Segons dades d’Idescat, el pressupost de la Generalitat per a habitatge i d’altres actuacions urbanes ha passat dels 506,24 milions de l’any 2011 als 357,62 milions d’euros 2017, si bé des de l’any 2015 ha començat a remuntar.
En aquest sentit, cal recordar que la llei de 2007 contemplava la creació d’un fons de solidaritat per part de la Generalitat que ajudés els municipis a complir les seves obligacions en matèria d’habitatge. La normativa contemplava sancions per als municipis que no mantinguessin els ritmes de creixement d’habitatge social previstos per assolir el 15% i la recaptació s’havia de destinar a polítiques d’habitatge a través d’aquest fons. Tampoc no s’ha arribat a crear.
Noranta ciutats compten amb plans locals d’habitatge
La situació d’excepcionalitat política que viu Catalunya no contribueix a fer avançar drets socials com l’habitatge i és cert que el govern estatal també té part de responsabilitat en aquesta situació, no només per recórrer al Constitucional lleis com la 24/2015 -fins a la retirada parcial del recurs anunciada recentment pel govern del PSOE a petició de la Generalitat per la pressió dels moviments socials-, sinó també per la reducció de la inversió pública en aquesta matèria.
L’Estat espanyol destaca com el país de la UE amb la proporció més baixa de PIB destinat a polítiques d’habitatge, amb un escàs 0,2%, enfront de la mitjana europea del 0,6% i lluny de països més avançats com França (0,9%) o el Regne Unit (1,6%), segons l’esmentat estudi de l’Observatori DESC i la UB.
Ara bé, també els ajuntaments s’han vist afectats per la conjuntura política estatal i molt especialment per normatives com la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LSRAL), que han reduït molt notablement els recursos dels ajuntaments per a polítiques públiques i l’autonomia municipal. Tot i això, en termes generals, els ajuntaments han fet un major esforç que la Generalitat per garantir, dins del seu limitat marge d’actuació, el dret a l’habitatge dels seus veïns i veïnes.
Segurament la proximitat amb els problemes quotidians de la ciutadania, ha fet que ajuntaments, governats per diferents forces polítiques, hagin estat més proactius a l’hora de buscar escletxes normatives a la recerca de solucions.
Cal destacar que fins a 90 ajuntaments de Catalunya s’han dotat d’un Pla Local d’Habitatge per definir els seus objectius i prioritats en aquesta matèria i programar-los en el temps. La mateixa LDHC de 2007 plantejava la creació d’aquesta figura al món local.
L’estudi de l’Observatori DESC i la UB destaca que els Ajuntaments estan ara molt més preparats per protegir el dret a l’habitatge que deu anys enrere, perquè la gran majoria d’ells han creat una àrea dedicada a aquest tema o han enfortit la que ja tenien, a més d’adequar els seus serveis socials o el seu departament d’urbanisme a les necessitats emergents. Segons l’estudi, aquests canvis d’organització interna també han vingut acompanyats d’un esforç econòmic notable per part de la majoria de municipis – si bé encara insuficient.
L’exemple de Barcelona i Terrassa
Alguns ajuntaments també han destacat per impulsar polítiques d’habitatge pioneres arreu de Catalunya i de l’Estat, com en el cas de Barcelona o Terrassa, per citar-ne dos dels principals exemples. En ambdós municipis, es dóna la circumstància que els moviments socials en defensa del dret a l’habitatge són especialment actius i han empès les seves respectives administracions locals en aquesta direcció.
En el cas de Barcelona, cal recordar que és el primer municipi de tot l’Estat on s’obligarà a destinar un 30% de les promocions immobiliàries privades a habitatge social. L’Ajuntament de Barcelona també ha abanderat la lluita contra els pisos turístics il·legals i ha aconseguit tancar-ne 2.355 entre juliol de 2016 i juliol de 2018.
Segons fonts municipals, el pressupost de l’Ajuntament de Barcelona en polítiques d’habitatge de 2017 va arribar als 160 milions d’euros, que representa el 90% de la inversió de totes les administracions públiques en habitatge a Barcelona. Així ho indica el balanç de l’any 2017 del Pla pel Dret a l’Habitatge 2016 – 2025 del consistori. Només durant el primer any d’execució del pla, entre 2016 i 2017, ha augmentat en més del doble el pressupost municipal d’habitatge passant de 70 a 160 milions d’euros -sobre un pressupost amb una despesa total de 2.672 milions d’euros.
L’Ajuntament de Terrassa també va ser pioner arreu de l’Estat en interposar multes contra entitats financeres amb pisos buits, que va començar a posar en pràctica al mes de desembre de 2013. Terrassa també va ser el primer municipi de l’Estat a obrir una oficina local d’intermediació hipotecària i d’endeutament per lloguer, juntament amb el Col·legi d’Advocats del municipi. A Terrassa, els pressupostos municipals de 2017 van contemplar una partida de 4.214.178 euros per a habitatge social -sobre un pressupost general consolidat de 207,4 milions d’euros.
És urgent planificar les polítiques d’habitatge
Per molts esforços que facin les administracions locals, no podem oblidar que no tenen ni prou competències ni capacitats per corregir per si soles les mancances del dret a l’habitatge a Catalunya. De l’Estat espanyol, depèn canviar normatives com la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) o la llei hipotecària i del govern de la Generalitat, la coordinació i la planificació de les polítiques d’habitatge a Catalunya.
El que és del tot incomprensible és que les polítiques d’habitatge no s’hagin planificat fins ara i es continuï tractant l’habitatge com un dret de segona. Ens resultaria acceptable quedar-nos sense places públiques a les escoles o sense atenció pública als hospitals per manca de planificació? Doncs, és exactament el que passa amb el dret a l’habitatge: no tothom que necessita un habitatge social i públic hi té accés i està molt lluny de convertir-se en un dret universal, perquè està subjecte a les lleis del mercat. La llei catalana de 2007 aspirava a construir un nou i autèntic sistema d’atenció a la ciutadania en matèria d’habitatge. Tant de bo, aquest propòsit es tregui al més aviat possible del calaix per començar a caminar en aquesta direcció.
Article publicat per Catalunya Plural el 13 de desembre de 2018
Les claus de casa 