Barcelona marca el rumb per superar el dèficit històric d’habitatge protegit

Catalunya i el conjunt de l’Estat espanyol pateixen un endarreriment històric respecte als països més avançats d’Europa pel que fa a l’oferta d’habitatge social. La decisió de destinar el 30% de la nova construcció a habitatge social, aprovada divendres passat al ple municipal de Barcelona, recorda la necessitat de posar en marxar mesures contundents per revertir aquesta mancança històrica.

Arreu de l’Estat Espanyol, tan sols un 1,5% del total del parc immobiliari està format per habitatges socials, segons un informe de la Fundación Alternativas (2018). És un percentatge ínfim si el comparem amb el 32% d’Holanda o el 23% d’Àustria. Així, les dades de Barcelona també es troben lluny de les d’altres capitals europees.

Per què aquesta diferència tan negativa respecte als països del nostre entorn? L’origen del problema ve de lluny i es troba en la liberalització de sòl per posar-lo a disposició de les promotores privades promoguda durant la Dictadura franquista, concretament durant el seu període de major desenvolupament econòmic, conegut com a “desarrollisme” (1959-1975). Aquesta tendència, no només no es va aturar després de la transició, sinó que es va accelerar cada vegada més, especialment durant el denominat boom immobiliari (1997-2007). El resultat del boom és de sobres conegut: un creixement descontrolat del mercat immobiliari facilitat pels crèdits bancaris a promotors i consumidors, per maximitzar el lucre econòmic. Un model que margina l’habitatge social, perquè dóna menys marge de benefici.

La mesura aprovada pel ple municipal de Barcelona toca ara la línia de flotació d’aquest model. Recorda al sector immobiliari que la seva activitat econòmica incideix sobre un dret social bàsic -el dret a l’habitatge- i que per tant ha de ser regulada.

Una mesura amb referents europeus i internacionals

Barcelona es converteix així en la primera ciutat de Catalunya i d’arreu de l’Estat en implementar una mesura inspirada en referents europeus. Concretament, la proposta de Barcelona reprodueix el model de París, on ha donat molt bons resultats. Entre 2001 i 2018, el percentatge d’habitatge social a la capital francesa s’ha elevat del 13 al 21%, segons va explicar el tinent d’alcalde responsable d’habitatge a París, Ian Brossat, en la Conferència Internacional sobre el Dret a la Ciutat, que va aplegar a Barcelona representants d’institucions i organitzacions socials de diferents països d’Europa el passat 17 de maig.

Davant de la implementació d’aquesta mesura a Barcelona, ja han sorgit veus d’alarma entre el sector immobiliari, preocupat per perdre diners amb les seves inversions. El govern municipal argumenta que seguiran tenint marge de benefici -això sí més reduït-, perquè la normativa s’aplicarà exclusivament sobre aquells que van comprar sòl quan el seu preu encara no s’havia revalorat en excés. Concretament, s’aplicarà sobre els que en van comprar abans de l’1 de juliol de 2016.

També l’experiència de París desmenteix aquest temor. L’Ajuntament compra els pisos a les promotores a un preu taxat -3.800 euros per m²-, de manera que els constructors no perden diners. El model s’ha demostrat viable per a administració i promotors, uns bons resultats que l’han portat a estendre’s a una altra ciutat francesa, Bordeus, fins i tot sota el govern actual de signe conservador. A l’altra costat de l’atlàntic, Nova York també aplica un model similar al que ara es vol importar a Barcelona.

En el cas de la capital catalana, la nova mesura comportarà la creació de 330 pisos protegits l’any, un 30% del miler d’habitatges que es construeixen anualment a la ciutat, segons fonts municipals. Un altra possible conseqüència de la mesura és que dissuadeixi fons d’inversió interessats a comprar grans blocs d’habitatges per reformar-los, revaloritzar-los i destinar-los a usos com el lloguer turístic. Cal tenir en compte que la mesura afectarà tant les noves promocions com les grans rehabilitacions que superin els 600 m². Aquestes noves exigències sobre les promocions privades s’afegeixen al compromís de crear 8.854 habitatges de promoció pública -majoritàriament de lloguer-, establert al Pla del Dret a l’Habitatge de Barcelona (2016-2025).

La mesura aprovada també amplia el dret de tempteig i retracte de l’Ajuntament a tota la ciutat de Barcelona, que li atorga preferència a l’hora de comprar edificis en venda per poder-los destinar a usos socials. Ara, l’interrogant és aclarir quants d’aquests pisos de la reserva del 30% podrà comprar l’Ajuntament de Barcelona, en funció del pressupost disponible.

Si no són comprats per l’Ajuntament, seran venuts o llogats al preu taxat d’habitatge social (136.400 euros de compra i 412 euros al mes de lloguer per un pis de 80 m²) per part de les promotores immobiliàries. En aquest sentit, cal tenir en compte que, en el cas dels habitatges de protecció oficial de compra, els pisos passen al mercat lliure després d’un període que oscil·la entre els 25 i els 30 anys. Passat aquest període, finalitza la protecció dels habitatges, una altra anomalia del model espanyol respecte a la resta d’Europa que també va en contra de la consolidació del parc d’habitatge social.

L’objectiu: acostar-se als estàndards europeus d’habitatge social

Els moviments socials com la PAH consideren que el 100% d’habitatges socials haurien de ser de lloguer i insten l’Ajuntament a exercir el seu dret de compra preferent sobre el màxim nombre de pisos possibles dins de la reserva del 30%. Cal subratllar que són aquests mateixos moviments socials (la PAH, el Sindicat de Llogaters, la FAVB, l’Assemblea de Barris per a un Turisme Sostenible ABTS i l’Observatori DESC) els que han portat aquesta proposta a l’Ajuntament de Barcelona, per tal de marcar un canvi de rumb que permeti accelerar la creació d’habitatge social a Barcelona, fins ara molt lluny de les expectatives marcades per la Llei catalana d’habitatge de 2007.

Segons aquesta normativa, els habitatges públics haurien d’arribar al 15% l’any 2027 -del total d’habitatges de Catalunya- per acostar-se a estàndards europeus. Si s’hagués implementat aquesta normativa al ritme adequat, la PAH calcula que hi hauria 60.403 habitatges socials a Barcelona en aquests moments (un 7,5% del total), però la realitat no s’acosta ni de lluny a aquestes xifres ni a la capital catalana ni a la resta del país.

Mentrestant, els desnonaments no s’aturen i es mantenen a nivells similars als dels anys més durs de la crisi econòmica, amb l’única diferència que ara la majoria són de lloguer i no deguts a execucions hipotecàries. Se’n produeixen 7 al dia a Barcelona i el 85% corresponen a arrendaments, segons dades del Consell General del Poder Judicial corresponents a l’any 2017.

Els preus dels lloguers s’han disparat i, en els últims 5 anys,  han pujat un 30%, segons dades del Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona. La confluència de la Llei d’Arrendaments d’Urbans (LAU) de 2013, que va reduir la durada mínima dels contractes de lloguer de 5 a 3 anys -passats els quals el propietari en pot revaloritzar el preu-,  sumada a d’altres fenòmens com l’increment del turisme, està accelerant la denominada gentrificació. Veïns i veïnes es veuen expulsats dels seus barris i són reemplaçats pel turisme i d’altres sectors amb major capacitat adquisitiva. Les moratòries a l’obertura de nous hotels, allotjaments turístics o establiments de restauració impulsades per l’actual govern municipal tan sols han aconseguit mitigar als efectes d’un fenomen que desborda les seves capacitats.

Una reacció davant d’un balanç agredolç de les polítiques municipals d’habitatge

Les causes de la gentrificació són complexes i depassen els límits de la política municipal, però això no eximeix els ajuntaments de fer tot el que estigui a les seves mans per garantir el dret a l’habitatge als seus veïns i veïnes.  En aquest sentit, els moviments socials havien fet fins ara un balanç agredolç de la gestió municipal en matèria d’habitatge de l’actual govern. Així ho posava de manifest l’informe de la PAH de Barcelona “Valoració dels 2 anys de polítiques públiques d’habitatge de l’Alcaldessa Ada Colau” (juliol de 2017), realitzat a l’equador de l’actual mandat municipal.

Si bé reconeixien alguns avenços per pal·liar l’emergència habitacional -l’increment dels ajuts al lloguer o la creació de la SIPHO (Servei de Mediació en la Pèrdua d’Habitatge i Ocupacions) en serien alguns dels exemples més destacats-, també lamentaven la manca de mesures més agosarades per fer créixer l’habitatge social a Barcelona. L’informe criticava que el govern municipal no hagués aprofitat el seu dret de compra preferent d’immobles en determinades zones de la ciutat per poder destinar-los a lloguer social, ni tampoc la seva capacitat sancionadora sobre els pisos buits de forma injustificada durant més de 2 anys. Ara bé, cal recordar que el juliol de 2017, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya fallava en contra de l’aplicació d’aquestes sancions en considerar que no eren competència municipal, davant d’un recurs interposat per la banca.

Quan legalment s’havia tancat la porta a aquesta via, el ple municipal de Barcelona ha fet seva una altra proposta dels moviments socials per incrementar el parc d’habitatge social, l’exigència del 30% sobre les noves promocions privades. A menys d’un any de finalitzar l’actual mandat municipal, és tota una demostració de força del govern municipal davant del sector privat i dels seus interessos, per retornar l’esperança a les persones que veuen perillar el seu dret a l’habitatge i els moviments socials que les representen.

Segurament, el clima preelectoral que es respira a Barcelona, ha ajudat a configurar la majoria suficient al ple municipal per aprovar aquesta mesura. Els moviments socials no han aconseguit fins ara molts dels seus objectius socials i polítics, però cal reconèixer que sí han estat capaços de generar un estat d’opinió general favorable a les seves reivindicacions, del qual resulta molt difícil desmarcar-se a la major part de forces polítiques, i més encara quan les eleccions són a prop. Totes les forces polítiques, menys PP i C’s, han votat a favor de la mesura del 30%.

Una crida a d’altres institucions públiques davant l’emergència habitacional

Evidentment, té una gran rellevància política que la capital de Catalunya emprengui una mesura d’aquesta envergadura, però això no pot fer perdre de vista que Barcelona forma part d’un ecosistema on cal que canviïn moltes altres peces perquè es produeixin transformacions socials a mig i llarg termini. Seria desitjable que la voluntat política expressada pel ple municipal de Barcelona per aprovar el 30% també es traslladés a d’altres espais institucionals de Catalunya i del conjunt de l’Estat.

D’entrada, es necessita la complicitat de la Generalitat -qui té les competències en matèria d’habitatge- per poder reservar aquest 30% d’habitatge socials en les promocions privades. Si bé la Generalitat s’ha mostrat predisposada a col·laborar, el conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet (PDECAT), ha expressat algunes reticències a aquesta iniciativa, per exemple que, en només afectar la ciutat de Barcelona, podria tenir un efecte perjudicial sobre altres municipis de l’entorn metropolità, on els constructors podrien desplaçar la seva activitat per evitar el 30%. Davant d’això, la PAH no dubta a demanar que s’estengui el 30% a tots els municipis de Catalunya.

Mentrestant, el Congrés dels Diputast ha de debatre properament la proposta de Llei d’Habitatge de la PAH, que es va admetre a tràmit el passat 18 de setembre. La proposta de llei incorpora aspectes clau que podrien fer avançar el dret a l’habitatge arreu de l’Estat, des de l’ampliació del parc públic d’habitatge social fins a la derogació de la LAU i el retorn als contractes de lloguer d’un mínim de 5 anys. També s’aposta per establir un marc regulador dels preus dels lloguers, de manera que les famílies no hagin de destinar a l’habitatge més d’un terç dels seus ingressos, com estipulen els organismes internacionals. La llei també recull altres de les reivindicacions històriques de la PAH, com l’aturada dels desnonaments, la dació en pagament retroactiva i els subministraments garantits per a tota la població.

Esperem que aquesta iniciativa corri millor sort que la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) per la dació en pagament i el lloguer social que es va debatre al Congrés el 2013, de la qual se’n van rebutjar la pràctica totalitat dels continguts. Els veïns i veïnes de les diferents ciutats de Catalunya i d’arreu de l’Estat es mereixen mesures urgents per garantir el dret a l’habitatge.

Article publicat per Catalunya Plural el 9 d’octubre de 2018